El segle passat protagonitza la crònica d’una emigració continuada de veïns dels pobles d’interior del Maestrat cap a França
Famílies de cerverins emigrats a França, en els anys 20 del segle passat
Va haver un temps en què la porta d’entrada a Europa no es trobava a l’estret de Gibraltar. Un altre accident geogràfic, en aquest cas montanyòs -els Pirineus- constituïen la línia divisòria entre la misèria i l’oportunitat. Va haver un temps en què travessar la frontera entre Espanya i França suposava l’única possibilitat, per a molts, de poder avançar i assegurar-se un futur per a ells mateixos i els seus descendents. Des de les primeres dècades fins els anys 60, la història s’escriu a travès de milers d’habitants de les nostres comarques que es van instal•lar al sud del país veí, a zones com el Midi, el Rosselló, l’Aude i els Pirineus Orientals. El context bèlic en què es va veure immersa França, amb motiu de la I Guerra Mundial, va provocar que molts homes marxessen al front i, per tant, hi va haver una forta demanda de ma d’obra al camp. A les nostres terres, precisament, s’hi havia declarat una important crisi agrícola, unida a factors com la irrupció de la filoxera, que va provocar la reconversió de molts camps de vinya en conreus que requerien menys feina, com els cítrics. Moltes famílies van marxar i l’efecte crida va ser fonamental per a què, en determinades zones del sud de França, s’establiren nutrides colònies de persones arribades dels pobles d’interior del Maestrat.
Els meus besavis, al poc temps d’arribar a França
La història l’he sentida des de ben menuda: els meus besavis, Josep Vicent Ferreres i Vicenta Artiga, van passar els seus primers dies de casats, al novembre de 1921, recorrent la distància que separava Cervera del Maestre de Poujol Sur L’Orb, un petit poble situat al departament de l’Hérault, tocant de Béziers. Cervera té un dels termes més grans de tota la província de Castelló però també dels menys fèrtils, amb molt poc regadiu i nombroses finques guanyades al terreny escarpat gràcies als bancals de pedra en sec. És terra de garrofes, ametles i olives, alguns fruitals del secà i, en l’època en què els va tocar viure als meus besavis, poca activitat econòmica. Ja de fadrí, el meu besavi va viure a Barcelona però la forta conflictivitat a les fàbriques el van decidir a emigrar a França. No és difícil imaginar com es debia sentir la meua besàvia -la meua iaia Vicenta que tant em va gronxar als seus braços- abandonant el seu poble i la seua família per un destí incert. Amb vint-i-un anys i amb Tortosa, com a destí més llarg dels seus desplaçaments fins a aquell moment, fer un viatge d’aquelles característiques adquiria tints d’odissea. Després, l’arribada a un lloc estrany, un poble envoltat de verd i d’arbres immensos, humit i amb cases de pedra amb terrats de pissarra, tan diferent dels carrers costeruts però blancs i terrosos de la seua Cervera. Allí hi van viure cinc anys, establint contacte amb altres famílies de cerverins instal·lades en poblacions properes, fins que una malaltia pulmonar del meu avi Arturo, encara xicotet, va fer aconsellable tornar a Cervera.
Poujoul Sur L’Orb
Unes dècades més tard, en els anys 1950 i 1960, el fluxe migratori cap al sud de França va seguir sent constant. En aquest cas, però, a travès de la emigració temporal en temps de verema. Des de Cervera, sortien autobusos plens de famílies senceres que marxaven de setembre a novembre, per guanyar-se un sou que els havia d’alleugerir l’economia domèstica pràcticament tot l’any. Molts anaven a les cases d’aquells familiars que els anys 1920 s’hi van instal•lar a la zona i que ja eren pràcticament uns francesos més. A casa meua, encara hi han testimonis d’aquelles temporades que la meua iaia Rosa passava a França, a casa d’uns familiars a Maury. Tornava amb la maleta plena de vaixelles de Duralex, xocolata i café, llibretes i llapissos de colors per ma mare i l’adopció de costums: “fem un caferet i un dolcet després de dinar, com a França”, sempre deia. La implantació d’indústries del moble a Benicarló i Vinaròs, en les anys 70 i 80, i els moviments migratoris cap a ciutats grans properes, van fer que poc a poc aquestes expedicions de cerverins a França anéssen desapareixent.
Fa unes setmanes, he visitat Poujol Sur L’Orb. Ma mare volia conéixer el lloc on va nàixer son pare. Pràcticament des que es creua la frontera, van apareixent davant nostre inabastables camps de vinya. He tancat els ulls i he vist als meus besavis, en la seua casa gelada de Poujoul, treballant una terra estranya, per viure millor. També he vist la meua iaia, amb un mocador al cap i un devantal, recorrent la geomètrica perfecció de les vinyes, tallant el raïm que després havia de convertir-se en vi francès. Em fa sentir orgullosa aquesta força per avançar a la vida, el pols del seu exemple es converteix en un mirall per seguir esforçant-me, siguen quines siguen les circunstàncies. Com oblidar que, una vegada, fa molts anys, van ser els nostres avis qui travessaven una frontera per a què, nosaltres siguem ara, precisament, el que som.