Quan els emigrants eren els nostres avis

El segle passat protagonitza la crònica d’una emigració continuada de veïns dels pobles d’interior del Maestrat cap a França

FAMÍLIES

Famílies de cerverins emigrats a França, en els anys 20 del segle passat

Va haver un temps en què la porta d’entrada a Europa no es trobava a l’estret de Gibraltar. Un altre accident geogràfic, en aquest cas montanyòs -els Pirineus- constituïen la línia divisòria entre la misèria i l’oportunitat. Va haver un temps en què travessar la frontera entre Espanya i França suposava l’única possibilitat, per a molts, de poder avançar i assegurar-se un futur per a ells mateixos i els seus descendents. Des de les primeres dècades fins els anys 60, la història s’escriu a travès de milers d’habitants de les nostres comarques que es van instal•lar al sud del país veí, a zones com el Midi, el Rosselló, l’Aude i els Pirineus Orientals. El context bèlic en què es va veure immersa França, amb motiu de la I Guerra Mundial, va provocar que molts homes marxessen al front i, per tant, hi va haver una forta demanda de ma d’obra al camp. A les nostres terres, precisament, s’hi havia declarat una important crisi agrícola, unida a factors com la irrupció de la filoxera, que va provocar la reconversió de molts camps de vinya en conreus que requerien menys feina, com els cítrics. Moltes famílies van marxar i l’efecte crida va ser fonamental per a què, en determinades zones del sud de França, s’establiren nutrides colònies de persones arribades dels pobles d’interior del Maestrat.

ABUELOS

Els meus besavis, al poc temps d’arribar a França

La història l’he sentida des de ben menuda: els meus besavis, Josep Vicent Ferreres i Vicenta Artiga, van passar els seus primers dies de casats, al novembre de 1921, recorrent la distància que separava Cervera del Maestre de Poujol Sur L’Orb, un petit poble situat al departament de l’Hérault, tocant de Béziers. Cervera té un dels termes més grans de tota la província de Castelló però també dels menys fèrtils, amb molt poc regadiu i nombroses finques guanyades al terreny escarpat gràcies als bancals de pedra en sec. És terra de garrofes, ametles i olives, alguns fruitals del secà i, en l’època en què els va tocar viure als meus besavis, poca activitat econòmica. Ja de fadrí, el meu besavi va viure a Barcelona però la forta conflictivitat a les fàbriques el van decidir a emigrar a França. No és difícil imaginar com es debia sentir la meua besàvia -la meua iaia Vicenta que tant em va gronxar als seus braços- abandonant el seu poble i la seua família per un destí incert. Amb vint-i-un anys i amb Tortosa, com a destí més llarg dels seus desplaçaments fins a aquell moment, fer un viatge d’aquelles característiques adquiria tints d’odissea. Després, l’arribada a un lloc estrany, un poble envoltat de verd i d’arbres immensos, humit i amb cases de pedra amb terrats de pissarra, tan diferent dels carrers costeruts però blancs i terrosos de la seua Cervera. Allí hi van viure cinc anys, establint contacte amb altres famílies de cerverins instal·lades en poblacions properes, fins que una malaltia pulmonar del meu avi Arturo, encara xicotet, va fer aconsellable tornar a Cervera.

IMG_0642

IMG_0637

Poujoul Sur L’Orb

Unes dècades més tard, en els anys 1950 i 1960, el fluxe migratori cap al sud de França va seguir sent constant. En aquest cas, però, a travès de la emigració temporal en temps de verema. Des de Cervera, sortien autobusos plens de famílies senceres que marxaven de setembre a novembre, per guanyar-se un sou que els havia d’alleugerir l’economia domèstica pràcticament tot l’any. Molts anaven a les cases d’aquells familiars que els anys 1920 s’hi van instal•lar a la zona i que ja eren pràcticament uns francesos més. A casa meua, encara hi han testimonis d’aquelles temporades que la meua iaia Rosa passava a França, a casa d’uns familiars a Maury. Tornava amb la maleta plena de vaixelles de Duralex, xocolata i café, llibretes i llapissos de colors per ma mare i l’adopció de costums: “fem un caferet i un dolcet després de dinar, com a França”, sempre deia. La implantació d’indústries del moble a Benicarló i Vinaròs, en les anys 70 i 80, i els moviments migratoris cap a ciutats grans properes, van fer que poc a poc aquestes expedicions de cerverins a França anéssen desapareixent.

Fa unes setmanes, he visitat Poujol Sur L’Orb. Ma mare volia conéixer el lloc on va nàixer son pare. Pràcticament des que es creua la frontera, van apareixent davant nostre inabastables camps de vinya. He tancat els ulls i he vist als meus besavis, en la seua casa gelada de Poujoul, treballant una terra estranya, per viure millor. També he vist la meua iaia, amb un mocador al cap i un devantal, recorrent la geomètrica perfecció de les vinyes, tallant el raïm que després havia de convertir-se en vi francès. Em fa sentir orgullosa aquesta força per avançar a la vida, el pols del seu exemple es converteix en un mirall per seguir esforçant-me, siguen quines siguen les circunstàncies. Com oblidar que, una vegada, fa molts anys, van ser els nostres avis qui travessaven una frontera per a què, nosaltres siguem ara, precisament, el que som.

Anuncios

Protocolo: instrumento comunicativo al servicio de las instituciones

MANUAL PROTOCOL

Manual de Protocolo Assoc. Cultural Amics de Vinaròs

El pasado mes de mayo asistí a un curso impartido en la Fundació Universitat Empresa-UJI que tenía como principal objetivo la formación en gestión de eventos y el protocolo, dos ámbitos cada vez más ligados al ejercicio de la comunicación corporativa. Intensos días de clase dieron como resultado aprender y conocer cómo se trabaja en la organización de eventos, qué aspectos a tener en cuenta a la hora de planificar, organizar y evaluar los resultados de una rueda de prensa, un congreso, un festival, etc. Y también, por supuesto, en qué consiste el protocolo y cómo aplicarse a todos y cada uno de los actos que podamos realizar. Y es que el protocolo puede ser, dependiendo de su correcta aplicación, nuestro gran aliado, a la hora de que un evento tenga éxito, o el culpable de que fallemos estrepitosamente.

Muchas de las cuestiones que tratamos en el curso han quedado plasmadas en el Manual de Protocolo de la Associació Cultural Amics de Vinaròs, que me he encargado de redactar y que presentamos ayer públicamente. Quizás muchas personas sigan identificando el protocolo con un concepto anticuado, ligado a las monarquías y las altas instituciones del Estado. Sin embargo, en la actualidad, el protocolo se ha ido transformando en un instrumento que aplican las más distintas organizaciones, instituciones y empresas. Una suerte de código interno que permite optimizar recursos, regular nuestras relaciones con otras instituciones, remarcar la presencia mediática y, en definitiva, lograr que la institución u organización se muestre más eficiente y adaptada a las necesidades sociales. En el caso de Amics de Vinaròs, organizamos durante todo el año una amplia agenda de actividades, que van desde las conferencias, a las presentaciones de libros y revistas (Biblioteca Mare Nostrum y Fonoll), la organización del Sopar de Lluna Plena y la Nit de la Cultura, visitas culturales, entregas de premios y distinciones. Toda una vorágine de actos que, con la aplicación del Manual de Protocolo, quedan clasificados por tipologías, facilitando así su organización y desarrollo. Además, saber qué representante institucional debe presidir un acto, en qué lugar situar a una autoridad o visitante ilustre o establecer dónde y cómo debe desarrollar la prensa su labor de difusión, aparecen también en nuestra publicación y nos ahorrarán, sin duda, no pocos problemas.

TAULA PRESENTACIÓ

 Presentación de nuevas actividades de Amics de Vinaròs

Como siempre, la comunicación acaba siendo el eje de cualquier acto público. Cómo nos presentamos ante un auditorio, qué trasladamos y cómo nos relacionamos con nuestros interlocutores forma parte directa del acto comunicativo. Por eso, el protocolo es, sin duda, otro de los instrumentos de los que deben hacer uso las instituciones para estar presentes en la comunidad de la que forman parte y seguir marcado el pulso de su interlocución social. De lo contrario, pueden acabar comunicándose tan solo con ellas mismas.

 

Enlaces de la noticia:

http://infomaestrat.com/amics-de-vinaros-presenta-nuevo-numero-de-la-revista-fonoll-y-un-manual-de-protocolo/

http://infomaestrat.com/amics-de-vinaros-presenta-nuevo-numero-de-la-revista-fonoll-y-un-manual-de-protocolo/

Una Beca Erasmus a Bolònia, catorze anys després

 

Fa una setmana he tornat a Bolònia. Catorze anys després, he recorregut  els seus carrers i places, aquesta vegada sense carpetes i quaderns a la bossa sinò amb un altre tipus de moxila a l’esquena. El curs 1999-2000, empentada per la divina bogeria de la joventut i les ganes d’aprendre i vore món, vaig poder cursar un semestre a la Università degli Studi di Bologna, a travès d’una Beca Eramus. Canviar les aules i l’escenari de la Universitat de València, a la sempre concorreguda Avinguda Blasco Ibáñez, pel carrer Zamboni, que conserva encara el gust medieval de la ciutat, va ser només una de les diferències que van marcar la meua estància. Amb el temps es valora encara més tot el que vaig poder viure. Potser, en aquell moment, no li vaig poder donar prou importància: l’oportunitat de conèixer companys Erasmus, que es van convertir en la meua petita família bolonyesa -alguns, conservats per a sempre i sent ja part de la meua vida-, el pas a pas de fer-me gran -enfrontant l’enyorança dels afectes que es quedaven a casa-, la il·lusió per aprendre, la passió per engrandir els coneixements, la constant satisfacció de poder deixar de banda prou sovint les exigències acadèmiques per fruir de les excursions culturals -Ràvenna, Florència, Venècia, Parma… estaven al nostre abast  gràcies al tren-.

 

cortile_16 universita

 

Aula magna i claustre de la Università di Bologna

 

En tornar de Bolònia, vaig acabar depressa l’últim semestre de la carrera  i al juny ja era llicenciada. Després, als pocs mesos, vaig començar a treballar i, poc a poc, la passió per l’estudi va anar quedant rel·legada per les obligacions laborals i familiars. Fa dos anys hi vaig tornar a la Universitat, acomplint un objectiu que, precisament, vaig començar a vore factible a Bolònia:  reflexar en una tesi doctoral la meua forma d’entendre el periodisme. Per a mi, l’estudi és com a una mena de respiració. L’ànima s’enxampla al temps que la ment es cultiva… el negre es converteix en gris i, en el gris, hi descobrim els matisos.

 

Sé que moltes famílies no es poden permetre avui en dia que els seus fills completen els seus estudis a l’estranger. Suposo que, en cas de poder fer-ho, es miraran més les possibles sortides professionals que les oportunitats per descobrir-se a un mateix en front del món que contenen sempre aquest tipus d’experiències. En qualsevol cas, el meu consell és que, a l’hora d’estudiar, tan siga a casa com fora, no es mire massa el calendari, es disfrute de l’experiència -si no es així, alguna cosa està fallant-, es faça recerca d’allò que més ens interessa per incorporar-ho a allò que aprenem i, en definitiva, s’aprofite per a alguna cosa més que,  per a únicament assimilar allò que ens conten a classe o que trobem als llibres. Jo, estudiant, viatjant i coneixent gent, em vaig fer gran. I, en moments en què m’he perdut, gràcies a aquelles experiències, m’he tornat a trobar….

10462545_10204192286431125_2402894872134361548_n

Al claustre de la Chiesa di Santo Stefano, un lloc màgic que aporta pau i companyia…

 

 

 

 

‘El Chiringuito de Pepe’ o el éxito de una estrategia de una comunicación

 

El-Chiringuito-de-Pepe-01

 

La implicación institucional con el proyecto ha hecho posible que Peñíscola haya conseguido una promoción impensable en otro tipo de soporte

La serie ‘El Chiringuito de Pepe’, estrenada ayer en Telecinco, ha conseguido que la imagen de Peñíscola haya quedado en la retina de millones de españoles. La audiencia alcanzada por este primer capítulo emergió hasta cotas espectaculares: mejor estreno en la cadena desde 2005, una media de 24.6 de cuota de pantalla y un minuto de oro de 29.4%, lo que supone 5.3 millones de espectadores. Además, el impacto en las redes sociales ha sido notorio: un share social del 43% o, lo que es lo mismo, 11.000 tweets y mensajes hablando de la serie y, por tanto, de Peñíscola. Un auténtico logro en lo que a consecución de notoriedad y promoción se refiere para el municipio que abandera el sector turístico de la provincia de Castellón. Sin embargo, que la ‘Ciudad en el mar’ fuera elegida como el escenario de la serie no ha sido ninguna casualidad y, de hecho, tras el impacto conseguido se esconden horas de dedicación y trabajo. El departamento de Comunicación del Ayuntamiento de Peñíscola ha tenido mucho que ver. Su responsable, Laura Hidalgo, exultante hoy por el éxito de audiencia, admite que “ha sido un lucha muy dura y, en muchos momentos, ha peligrado que Peñíscola fuera la localización de la serie”. Tras numerosas reuniones con guionistas, productores, visitas a la localidad para realizar localizaciones, dossiers fotográficos y otras muchas tareas, Peñíscola resultó la ganadora de una competición en la que entraban otra localidad de la costa valenciana y destinos turísticos canarios. Un entorno privilegiado y una arquitectura urbana impactante, con el castillo del Papa Luna convirtiendo en postal cualquier plano tomado desde la playa, eran claves para conseguirlo y es que, como destaca la jefa de prensa del consistorio “querían que los exteriores tuviesen valor audiovisual suficiente como para contribuir a la narración”.

chiringuito rodaje

chiringuito rodaje 2

Hoy, en el rodaje de ‘El Chiringuito de Pepe’

 

No es la primera vez que la localidad se convierte en escenario fílmico: El Cid, Calabuch, alguna que otra incursión de Fernando Esteso y otros proyectos cinematográficos de los últimos años se han rodado en Peñíscola. Tal vez por esa familiaridad con los sets de rodaje y las claquetas en acción, desde el consistorio se apostó desde el primer momento porque ‘El Chiringuito de Pepe’ se erigiera en mitad de la Playa Norte y comenzara a servir fritanga y sangría televisiva. “El alcalde lo tenía claro: teníamos que conseguir que la serie se rodara aquí”, explica Hidalgo. Andrés Martínez, alcalde de Peñíscola y vicepresidente de la Diputación Provincial, organismo en el que se encarga de la gestión de Turismo, sabe lo que cuesta un minuto de promoción televisiva y seguro que no le costó hacer muchos cálculos para decidir que, si ‘El Chiringuito’ tenía éxito, Peñíscola y Castellón saldrían beneficiados y de qué manera. Unos beneficios que, por otra parte, no están exentos de riesgo: la trama de la serie puede transitar por temas polémicos. Hay que ser valiente para afrontar el peligro y fijar como principal baza el retorno que puede suponer la inversión. Estrategia comunicativa, al fin y al cabo, al servicio de un destino turístico.

andri chiringuito

Andrés Martínez, alcalde de Peñíscola, asiste al transcurso de un rodaje

 

Que Peñíscola como municipio forme parte de la trama es otro logro dentro de la gestión comunicativa. Y es que, en un principio, se barajó que, pese a estar localizada en el municipio, se adoptase un nombre ficticio para la localidad, como ha sucedido en muchos proyectos audiovisuales. Finalmente, el órdago sumó todos los puntos posibles y, tal y como ya se comprobó en el primer capítulo, Peñíscola se nombra y no poco.

‘El Chiringuito de Pepe’ cuenta con ocho capítulos grabados -que han acabado hoy mismo de rodarse- que se emitirán durante las próximas semanas. Si consigue el favor de la audiencia y se salva de las intrigas que pueblan, en muchas ocasiones, los despachos de las cadenas televisivas, podría tener continuidad con una segunda temporada. En cualquier caso, formar parte de la vida cotidiana de los millones de espectadores que la verán ya es toda una proeza para un municipio que lucha por captar la atención de los que buscan una playa donde descansar y recargar pilas. Los que muchas veces se preguntan para qué sirve un jefe de prensa de un municipio o un dir-com ya tienen la respuesta.

 

 

L’Associació Cultural Amics de Vinaròs va encetar el passat mes de setembre un projecte d’aquells que es solen anomenar de ”llarg recorregut”: la digitalització del Setmanari Vinaròs. Un conveni a tres bandes signat per la Universitat Jaume I, l’Ajuntament de Vinaròs i l’entitat ha fet possible que s’estiguen escanejant, classificant i, finalment, publicant a la xarxa, els números complets del Setmanari. Això permetrà posar a l’abast d’investigadors i estudiosos aquestes publicacions que, fins ara, només es podien consultar accedint als números que es conserven, acuradament enquadernats, a la seu d’Amics de Vinaròs i que s’estan traslladant a la Biblioteca de la UJI, per a seguir digitalitzant.

Nascut en la dècada dels anys 50, el Diariet -com se’l coneix a Vinaròs- suposa una rara avis dins del convuls i agònic món del periodisme local. Avui en dia, que s’obrin i tanquen rotatius amb gran facilitat, sobre tot gràcies a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, que una publicació es mantinga seixanta anys als quioscs és digne d’estudi. Diverses circunstàmcies convergeixen en aquesta supervivència quasi bé heroica: el fet que la publicació pogués fer la seua particular transició democràtica, la fidelitat dels lectors pel producte i, per damunt de tot, el compromís dels representants consistorials successius per mantindre la publicació, com un element clau dins la comunicació entre l’Ajuntament i la ciutadania i, per tant, l’instrument útil per a transmetre missatges, ideari polític o mera propaganda.

diariet
El Diariet va nàixer a la rebotiga de la impremta Soto, enmig de la tertúlia que compartien personatges destacats del Vinaròs de l’època: l’alcalde Ramon Adell, Mossen Manuel Milián, Jaime Nos, José Farga, Antonio Carbonell i el mestre Manuel Foguet. No eren periodistes però, òbviament, dominaven l’escriptura amb l’estil grandiloqüent de l’època i anaven composant, amb els seus escrits, una publicació que apropava als veïns de l’època el que passava i per què a la ciutat i que va anar imbrincant-se en la societat de Vinaròs, gràcies també a la personalitat d’altres personatges fonamentals en la seua evolució, com el recordat Angelito Giner.

Fullejar els primers números del Diariet és submergir-se en els orígens de la premsa de proximitat i comprovar com, tot i les diferències a l’hora d’enfrontar-se a l’objecte periodístic, s’acomplien les premises que, avui en dia encara amb més motiu, s’han d’exigir als mitjans que tenen com a objectiu informar en el context més proper: utilitat, interès i noticiabilitat. Els escrits dels alcaldes -sobre tot, els de Francisco Balada- enumerant les accions de govern, la publicació del bandos, les cròniques de les festes i les esportives, els natalicis, l’activitat parroquial o les entrevistes són testimonis d’aquest periodisme de proximitat del passat. Gràcies a la digitalizació completa, podrem accedir fàcilment a aquests continguts i analitzar què queda d’aquell Diariet i potser també què ha de tenir el Diariet del segle XXI per continuar vigent i útil a la societat vinarossenca.

Digitalitzant el Setmanari Vinaròs

Va de elecciones…

banderes

Prometo que no ha sido premeditado. No tenía previsto que este blog diera inicio en plena jornada post-electoral. Como reza el encabezado, aquí encontraréis reflexiones en torno al ejercicio del periodismo de proximidad, la comunicación corporativa, las redes sociales y, en general, sobre todo lo que me interesa y me motiva, que suele ser variado y cambiante, como yo misma. Pero, ya que estamos, qué mejor que compartir mis reflexiones respecto a los resultados de las elecciones europeas que perpetramos ayer.

Y como va de elecciones y de periodismo local, comenzaré diciendo que hoy lo que me pide el cuerpo -y la costumbre, claro- es zambullirme en el análisis de las cifras, comparar y lanzar teorías sobre nuevas dinámicas de voto. A nivel local y autonómico, he de admitir mi perplejidad ante los excelentes resultados obtenidos por Podemos. Una formación nacida al calor del 15-M y el empeño personal del mediático Pablo Iglesias, que ha sabido ir trazando círculos concéntricos de participación ciudadana, tejida con hilos de esperanza y hartazgo respecto a las fuerzas de izquierdas tradicionales. Que en solo cinco meses hayan conseguido convencer a tantos votantes y mostrarse ante ellos como la auténtica alternativa a la izquierda trasnochada es una auténtica proeza. En Vinaròs, fuera de todo pronóstico, han sido la tercera fuerza política y, viendo la bajada de votos de PSPV-PSOE (1.676 respecto a los pasados comicios) todo invita a pensar que muchos votantes socialistas ‘de toda la vida’ se han pasado a esta nueva propuesta. El Partido Popular tampoco puede cantar victoria, aunque menos que los socialistas también han perdido votos (1.332) pero siguen siendo la fuerza más votada. Otras formaciones como Esquerra Unida, Compromís-Primavera Europea, UPyD, ERC y Ciudadanos se reparten al resto del electorado local. Sin sorpresas.

A nivel autonómico, la lectura es coincidente y, sinceramente, a día de hoy, es muy aventurado extrapolar estos resultados a unas posibles elecciones autonómicas y municipales. A un año vista de volver a enfrentarnos con las urnas, todavía pueden cambiar muchas cosas y, además la circunscripción única lo cambia todo. El baile de los pactos y las coaliciones electorales también promete. No hace falta ser analista político para ver como, si todas las formaciones de izquierdas se unen, la Generalitat puede cambiar de huéspedes. Pero no olvidemos un factor clave: si la economía se reactiva, si el electorado hasta ahora fiel del Partido Popular que ayer se quedó en casa o votó a UPyD o Ciudadanos, perciben que poco a poco, España vuelve a ir bien, volverán a optar por el voto útil. Además,  el factor pacto o apoyos puntuales para gobernar no es exclusivo de la izquierda. El PP de Aznar ya lo hizo en su día. Pueden repetir la fórmula.

Dentro de un año lo veremos…